Sionisme i Nazisme, una aliança d'interessos: El Lehi de Stern i Shamir (2)

Quan els britànics van conquerir l'Orient Mitjà en 1917, van crear dos estats, el primer anomenat "Palestina" va ser en una àrea que inclou el modern Israel, la Ribera Occidental i Gaza, i Jordània. La segona etapa anomenada "Mesopotàmia" es va fer de diverses regions otomanes al voltant de Bagdad. Més endavant va ser retitulat "l'Iraq".

Mandat de La Lliga de les Nacions

Després de la Primera Guerra Mundial, la Lliga de les Nacions assignà formalment el mandat de Palestina al Regne Unit, amb l'aprovació dels termes de la Declaració Balfour i, a més, va exigir la creació d'una Agència Independent de jueus que administraria els afers jueus a Palestina. Gran Bretanya va signar uns tractats addicionals amb els EUA (que no es va unir a la Lliga de les Nacions Unides) en què els EUA van aprovar els termes del mandat.

L'Agència Jueva va ser administrada per un consell de 224 representants, la meitat elegits pel Congrés Sionista i la meitat per jueus (no només els sionistes) en diversos països. L'Agència va concedir permisos d'immigració (el nombre de permisos va ser fixat pels britànics) i va distribuir els fons donats per hebreus a l'estranger.

Des de 1927, els jueus de Palestina adults (incloses les dones) van elegir un membre de l'Assemblea General cada quatre anys, que va nomenar el Vaad Leumi (Comitè Nacional), que funcionava com un govern i va augmentar els impostos (amb permís britànic). La major part dels ingressos obtinguts per el Mandat venien de la minoria jueva, però es van destinar a finançament de l'administració britànica i els serveis de la majoria àrab, per la qual cosa el Vaad va administrar serveis independents per a la població jueva.

L'educació i l'atenció de la salut per a la població jueva es trobaven en mans dels partits sionistes principals: els sionistes Generals, Mizrahi i els sionistes socialistes tots operadors de la seva pròpia educació pública, la salut i (a excepció del Mizrahi) les organitzacions esportives, finançades pels impostos municipals, les donacions i honoraris.

Després d'una campanya de Haim Weizmann el moviment sionista va establir també la Universitat Hebrea de Jerusalem i el Technion a Haifa. Si bé les oportunitats educatives per a la població àrab milloraren sota el mandat, molts eren analfabets (com va ser el cas en tot l'Imperi Britànic) i les universitats no van ser creades. L'educació moderna no era de lliure accés a qualsevol edat i la majoria de l'educació era l'ensenyament religiós tradicional.

El creixement de la resistència àrab i restriccions a la migració jueva

Després dels disturbis àrabs del 1921, les autoritats del Mandat Britànic van promulgar un sistema de quotes d'immigració per assegurar que la immigració jueva no perjudicava l'economia de Palestina. Es va fer una excepció per als jueus amb més de 1000 lliures en efectiu (una suma gran en aquells dies que no impedia es donesin als que no les tenien, saltant-se les quotes fàcilment, més quan l'economia dels sionistes provenia i s'organitzava des d'una caixa comuna), o professionals amb més de 500 lliures, que serien permesos tot i les quotes. Es va prendre la decisió d'eliminar Transjordània (avui Jordània) del mandat i crear un estat semi-independent allà.

Els atacs àrabs contra els assentaments jueus aïllats i el fracàs britànic per protegir els nombrosos jueus, va conduir a la creació de la Haganà (a la Defensa) una milícia jueva principalment dedicada a la defensa dels assentaments jueus. Arran dels disturbis àrabs de 1929, el líder sionista revisionista Jabotinsky va crear una milícia d'extrema dreta anomenada Irgun Tzvai Leumi (Organització Militar Nacional, coneguda en hebreu pel seu acrònim "Etzel"), aquest grup més reduït temporalment es va fusionar amb la Haganà als anys trenta.

La immigració jueva va créixer lentament en la dècada de 1920. No obstant això, la persecució creixent de Jueus europeus per les potències europees feixistes (com el Tercer Reich) va donar lloc a un marcat augment de la immigració jueva.

El ràpid augment de la migració jueva va conduir a una revolta àrab a gran escala a Palestina des de 1936-1939.El líder jueu , Ben-Gurion va respondre a la revolta amb Havlagah, una política de no respondre als atacs àrabs per tal d'evitar la polarització. El Etzel va abandonar la Haganà a causa de la seva incapacitat per venjar els atacs àrabs a jueus.

Preocupada per que la revolta danyaria les relacions Anglo-Arabs/musulmans, Gran Bretanya va respondre mitjançant la creació d'una Comissió Reial presidida per Lord Peel. La Comissió Peel va recomanar la partició de Palestina en dues regions separades autònomes per jueus i àrabs, amb Gran Bretanya mantenint el control total sobre el territori i una transferència de població per garantir la total separació entre les comunitats. Les propostes van ser rebutjades per impracticables pel Parlament britànic. Les comissions britàniques mai analitzaven les causes de la migració jueva.

Carta de Balfour a Edmund Meyer Rothschild, 2 de novembre de 1917
El Llibre Blanc de 1939 i l'Holocaust

En els primers anys, després que Hitler va arribar al poder el 1933, no s'ha pronunciat i documentat prou l'esforç per part dels sionistes (com la Banda Stern) per col.laborar amb el règim nazi i per convèncer els jueus a sortir voluntàriament d'Alemanya i emigrar a Palestina. La bandera sionista s'havia permès fins i tot volar a Alemanya. Hitler va utilitzar els mals econòmics d'Alemanya com una excusa per limitar severament la suma de la riquesa que els jueus alemanys podrien transferir fora del país, fins al punt de fer efectiva la confiscació del seu patrimoni.

El 1939, la por a la immigració hebrea massiva i un desig de bona voluntat cap els àrabs van dur a la Gran Bretanya a tractar d'acabar amb la immigració. El resultat va ser el Llibre Blanc de 1939 que va limitar la immigració jueva a 75.000 en els propers cinc anys (més del nivell que donava el consentiment àrab) i la promesa d'establir una Palestina independent, sota govern de majoria àrab, en deu anys. Tant el lideratge jueu com el palestí i els àrabs van rebutjar el Llibre Blanc.

El Llibre Blanc de 1939 va trencar amb els termes del mandat britànic tal com va ser decretat per la Lliga de les Nacions Unides i la Declaració Balfour. Tot i això, l'Agència Jueva de Ben-Gurion va donar suport a Gran Bretanya i la joventut jueva de la guerra de Palestina van estar cridats com a voluntaris per a l'exèrcit britànic (tant homes com dones). El Etzel també va recolzar aquesta política, però un petit grup dedicat a la lluita contra els britànics es va separar i va formar el Lehi (grup Stern), dirigit per Abraham Stern. D'acord amb Arthur Koestler, els pares de Stern havien estat en un vaixell britànic que va tornar a Europa en la dècada de 1930 on van ser assassinats pels nazis.

El Llibre Blanc es va publicar el 9 de novembre de 1938, dues setmanes després de queAlemanya es va annexionar els Sudets. La nit que es va publicar va tenir lloc un pogrom massiu a Alemanya i 25 a 30.000 Jueus van ser enviats a camps de treball, 200 sinagogues van ser destruïdes i 91 Jueus assassinats. El Llibre Blanc va ser aprovat com a llei pel Parlament el maig de 1939, poques setmanes després la Gran Bretanya va acceptar l'annexió a Alemanya de la resta de Txecoslovàquia (provocant un augment de 100.000 Jueus sense nacionalitat).

El març de 1940, l'Alt Comissionat Britànic per a Palestina va emetre un edicte prohibint als jueus la compra de terres en el 95% de Palestina.

El 1943 l'URSS va lliberar al líder sionista revisionista Menahem Begin del Gulag i va emigrar a Palestina, prenent el comandament de l'Organització amb una política d'augment dels conflictes contra els britànics. Gairebé al mateix temps, Yitzhak (Isaac) Shamir va escapar del camp d'Eritrea, on els britànics havien estat mantenint-lo sense judici i va assumir el comandament del Lehi (grup Stern).

Moises Montefiore, un dels principals promotors del sionisme a Anglaterra i un dels que dotava als jueus que volien anar a Palestina, saltant-se la quota posada per la Gran Bretanya per les presions i descontent dels palestins i els àrabs.

El Lehi de Stern i Shamir

Els britànics, per mitjà del Llibre Blanc, seguien impedint la immigració de jueus a Palestina durant la guerra, però la posició del sector sionista majoritari va ser, en paraules de Ben Gurion: «Ajudar als britànics, com si no hagués Llibre Blanc, i oposar-se al Llibre Blanc com si no hagués guerra», tàctica que va rebutjar el Lehi.

El Lehi considerava al Govern britànic l'únic i principal enemic, mentre que a Hitler només el veien com un de tants perseguidors que havia sofert el poble jueu, amb el que fins i tot podien plantejar aliances tàctiques, confiats en que la idea nacionalsocialista de deixar Europa judenrein ( sense jueus) podria ser funcional amb els seus plans de facilitar el retorn massiu de jueus a Palestina. Això explica que, a principis de 1941, els principals líders del Lehi tinguessin contactes amb les autoritats del Tercer Reich, amb l'objectiu d'aconseguir l'expulsió dels jueus d'Europa cap a Palestina, oferint a canvi la resistència jueva a l'Orient Mitjà contra l'imperi anglès. No obstant això, totes aquestes temptatives van fracassar.

El febrer de 1942 la policia secreta britànica va descobrir el lloc d'amagatall d'Abraham Stern i el va assassinar (el seu successor va ser Isaac Shamir, que molts anys després es convertiria en primer ministre de l'Estat d'Israel), arrestant al mateix temps a molts membres de la organització.

El novembre de 1944 integrants del Lehi van matar Lord Moyne, ministre britànic d'afers de l'Orient Mitjà, després de descobrir-hi actes greus d'antisionisme. Els atacants posteriorment van ser atrapats i penjats al Caire el 1945.

Els integrants del Lehi van continuar amb les seves activitats contra els britànics. Des de novembre de 1945 fins agost de 1946 el Lehi va actuar com a "moviment de revolta hebrea" (Tnuat Hameri), moviment comú de la Haganà, l'Irgun i el Lehi que, després de la Segona Guerra Mundial, va tenir com a objectiu comú la expulsió del règim britànic de Palestina i la independència jueva.

Entre les activitats del Lehi durant els seus anys d'existència es destaquen els atacs a les bases militars britàniques, l'explosió de l'aeroport britànic proper a Kfar Sirkin, el sabotatge a les refineries de Haifa i la destrucció dels tallers de trens d'aquesta ciutat i altres de menys rellevància. També se li atribueix a l'organització l'assassinat del comissionat de l'ONU Folke Bernadotte. En els mesos posteriors a maig de 1948 els integrants del Lehi es van unir al Tzahal (exèrcit israelià).

Entre el 9 i 11 d'abril de 1948 a Der Iassín, prop de Jerusalem, entre 107 i 120 civils vilatans palestins desarmats van morir en el que es va anomenar la massacre de Der Iassín, L'estimació generalment acceptada pels estudiosos, en canvi és de 254 palestins assassinats. L'acció va ser proveïda per 132 milicians (72 de l'Irgun i 60 del Lehi juntament amb algunes dones de suport).

El 17 setembre 1948 el Lehi va assassinar el dirigent de la Creu Roja Folke Bernadotte, mediador de les Nacions Unides que va negociar amb els alemanys l'alliberament de 31.000 hebreus dels camps de concentació en acabar la Segona Guerra Mundial.

Entre 1939 i 1945, el 72% dels hebreus a l'Europa ocupada pels nazis van ser assassinats. 20-25% dels morts eren nens. Aproximadament la meitat de tots els hebreus europeus van ser assassinats. Més d'un milió de hebreus van servir en els exèrcits aliats, principalment en els exèrcits soviètics i EUA. 200.000 van morir mentre servien a l'exèrcit soviètic.

L'Holocaust va tenir un impacte decisiu en el món hebreu (i després). Als EUA i Palestina, hebreus d'origen europeu es van desconnectar de les seves famílies i arrels. Els sefardites, procedent de l'expulsió d'Espanya al s.XV, que havien estat una minoria, es van convertir en un factor molt més significatiu en el món hebreu. A les comunitats hebràiques de Polònia i Alemanya, que havien tingut un paper important en la definició del món anterior a 1945, els hebreus van deixar d'existir. En el món àrab l'estat dels hebreus va ser soscavat; com el nord d'Àfrica, va estar sota control nazi i, el 1941 es va fer un cop d'estat pro-Eix feixista a l'Iraq, acompanyat per massacres d'hebreus.
http://es.wikipedia.org/wiki/Leji